Després de no poder sortir al Guilleries, les ganes de prendre part en aquest rallye eren inmenses. De tota manera, el vehicle encara està poc el·laborat: no porta les suspensions definitives ni els frens grossos, i algunes altres cosetes que quasi recomanaven no sortir, però encara que fos a mig gas, volia sortir i començar a fer efectiu el projecte “SEMPRE DE CANTU”.Sé que molts aficionats tenien ganes de veure´m i això m’animava a fer la primera intentona, encara que com he dit el cotxe no estigués en les millors condicions. Arriba l’hora de la veritat, i el primer tram, Els Àngels, malauradament retallat fins al santuari, és l’estrena. El cotxe el vaig provar uns dies abans, amb unes altres rodes i només 4 km, amb la qual cosa el comportament que tindria estava per descobrir. Comença el tram i ràpidament detectem un comportament tirant a subvirador, degut bàsicament a les rodes que portava al davant. A més a més els frens actuaven poc al darrera provocant fàcilment el bloqueig de les rodes anteriors. Això m’obligava a fer uns balancejos més acusats i que no sempre eren fàcils de portar a terme, degut a que tot i les notes, no coneixes suficient el tipus de terra, per si patina més o menys, l’amplada per saber l’espai que tens, i el radi concret de la corba, per poder afinar al màxim i no llepar les tanques,.... Per tant, hi van haver uns quans revolts que no vem estar a l’alçada, però en canvi d’altres en els que l’actuació es pot considerar força espectacular. Hem de tenir en compte que l’M-3 te 200 cv, però que pesa més de 1200kg, la qual cosa vol dir que de vegades, 100 cv més anirien de meravella.
Al segon tram, Santa Pellaia, ja haviem trencat el gel i anavem una mica més tranquils, buscant amb més èxit l’espectacularitat desitjada. Tan sols un petit error: en un revolt que es tancava i afavorit per uns frens poc efectius, feiem una escursioneta al camp, perdent uns 30 segons, la qual cosa no ens preocupava gaire, només el fet que ens atrapés el següent participant.Pas per l’assistència, tot va prou bé, i de cara al tercer tram, Canyet, bastant ideal per asfalt finet i traçat. Comença en pujada, desseguida amb unes enllaçades que ens surt molt bé, portem un bon ritme fins que als 4 kilómetres de la sortida el diferencial diu que ja n’hi ha prou de fer-lo treballar d’aquella manera i decideix deixar de funcionar.
Fi del rallye, evidentment amb bastanta ràbia.
Apuntar finalment que als revolts ràpids és més difícil, no tan sols de fer la corresponent derrapada, sinò també fer que derrapi molt. Això sí, si el fem derrapar també pot resultar més espectacular per la velocitat a la que es fa.
Si tot va bé, la propera cursa serà el Rallye d’Andorra.
David Abad